Variació valenciana en la flexió verbal
Reconeix les formes verbals valencianes: present en -e, verbs incoatius, subjuntiu en -ara i passat simple, amb criteris de coherència en textos formals.
En un text valencià, parle, servisc i tinguera no són desviacions del model central, sinó formes pròpies d’un altre model territorial de la llengua. Aprendràs a reconèixer les principals variants de flexió verbal valenciana i a mantenir un model coherent en textos formals, sense confondre variació territorial i registre.
Variació territorial i llengua formal
El valencià disposa de formes verbals plenament adequades a l’estàndard. No cal substituir cante per canto ni tinguera per tingués per donar formalitat a un escrit.
Cal distingir tres aspectes:
- La forma normativa: una variant pot ser estàndard encara que no sigui habitual en la teva varietat.
- La distribució territorial: no tots els parlants valencians fan servir exactament les mateixes formes.
- La coherència del text: en una mateixa veu, convé seguir un model de flexió estable.
Les comparacions amb el català central serveixen per identificar correspondències, no per establir una jerarquia. Les taules presenten formes representatives, no totes les variants admeses.
El present d’indicatiu: cante, perd i dorm
En la primera conjugació, la primera persona del singular presenta habitualment la terminació -e en el model valencià: cante, parle, estudie. En molts verbs de la segona i la tercera conjugació no hi ha cap vocal final equivalent a la -o del central: perd, dorm.
| Verb | Model valencià: jo | Model central: jo |
|---|---|---|
| cantar | cante | canto |
| parlar | parle | parlo |
| perdre | perd | perdo |
| dormir | dorm | dormo |
La correspondència no permet transformar qualsevol verb mecànicament: els verbs irregulars tenen formes pròpies. Per exemple, faig i vaig coincideixen en tots dos models.
El present d’indicatiu de cantar és:
| Persona | Forma valenciana |
|---|---|
| jo | cante |
| tu | cantes |
| ell, ella | canta |
| nosaltres | cantem |
| vosaltres | canteu |
| ells, elles | canten |
Una mateixa veu valenciana:
Cada matí parle amb l’equip. Si hi ha massa soroll, perd el fil de la conversa. Quan acabe tard, dorm poc.
En aquest exemple, acabe és la primera persona del present d’indicatiu: Quan acabe tard, dorm poc expressa un fet habitual. En canvi, a Quan acabe, t’avisaré, la subordinada temporal es refereix a un fet futur encara no realitzat i acabe és present de subjuntiu. La forma coincideix, però el context determina el mode.
El present de subjuntiu: cante i dorma
En la primera conjugació, el model valencià presenta cante, cantes, cante, enfront de canti, cantis, canti en central. En verbs com perdre i dormir, trobem perda i dorma, enfront de perdi i dormi.
| Persona | Cantar | Perdre | Dormir |
|---|---|---|---|
| jo | cante | perda | dorma |
| tu | cantes | perdes | dormes |
| ell, ella | cante | perda | dorma |
| nosaltres | cantem | perdem | dormim |
| vosaltres | canteu | perdeu | dormiu |
| ells, elles | canten | perden | dormen |
Diverses formes coincideixen amb l’indicatiu. Per identificar el mode, has de mirar la construcció sencera, no només la terminació.
Indicatiu: Cada dia cante amb el cor.
Subjuntiu: Volen que cante amb el cor.
Altres conjugacions: No vull que es perda la informació. És millor que el xiquet dorma una estona.
També hi ha correspondències irregulars freqüents: tinga / tingui, vinga / vingui i puga / pugui. Aquests verbs presenten una arrel amb consonant velar: tinc → tinga, vinc → vinga, puc → puga. Aquesta arrel també apareix en el plural del subjuntiu: tinguem, vinguem, puguem.
Quick check
Try one question now.
Check your answer when you are ready. No sign-in needed.
Els incoatius: servisc, servix i servisca
Molts verbs de la tercera conjugació incorporen un increment en determinades persones del present: són els verbs incoatius. En valencià són característiques formes com servisc, servixes i servix.
| Persona | Present d’indicatiu de servir |
|---|---|
| jo | servisc |
| tu | servixes |
| ell, ella | servix |
| nosaltres | servim |
| vosaltres | serviu |
| ells, elles | servixen |
L’increment no apareix a servim ni a serviu. En el present de subjuntiu, les formes amb increment són servisca, servisques, servisca i servisquen; servim i serviu tampoc no en porten en aquest mode.
| Persona | Subjuntiu: model valencià | Subjuntiu: model central |
|---|---|---|
| jo | servisca | serveixi |
| tu | servisques | serveixis |
| ell, ella | servisca | serveixi |
| nosaltres | servim | servim |
| vosaltres | serviu | serviu |
| ells, elles | servisquen | serveixin |
En el present d’indicatiu, les formes centrals corresponents a servisc, servixes, servix, servixen són serveixo, serveixes, serveix, serveixen.
Jo servisc el primer plat i tu servixes les begudes.
Cal que el cambrer servisca primer les begudes.
També són normatives les formes valencianes serveixes, serveix, serveixen. La sèrie amb -ix- de la taula no és l’única possibilitat. Aquesta variació no converteix servisc o servisca en formes informals.
No tots els verbs acabats en -ir són incoatius: dormir, per exemple, fa dorm, no segueix el patró de servir.
L’imperfet de subjuntiu en -ara i -era
Les formes en -ara i -era són característiques del valencià: cantara, perdera, dormira —en aquesta tercera conjugació, amb -ira—, així com les irregulars tinguera i fera. Corresponen a formes com cantés, perdés, dormís, tingués i fes.
| Persona | Cantar: model valencià | Cantar: model central |
|---|---|---|
| jo | cantara | cantés |
| tu | cantares | cantessis |
| ell, ella | cantara | cantés |
| nosaltres | cantàrem | cantéssim |
| vosaltres | cantàreu | cantéssiu |
| ells, elles | cantaren | cantessin |
La diferència és de flexió, no de grau de probabilitat ni de formalitat.
Model valencià: Si tinguera més temps, estudiaria música.
Model central: Si tingués més temps, estudiaria música.
Petició situada en el passat: Em van demanar que parlara més a poc a poc.
En aquests usos, cantara és un imperfet de subjuntiu, no un condicional. Mantén la distinció: Si cantara més sovint, milloraria, amb milloraria a la conseqüència.
El passat simple i la coherència del model
En una part del domini valencià, el passat simple té ús oral viu. No s’ha de considerar necessàriament literari. La seva extensió varia segons la zona, i el passat perifràstic també és habitual en valencià.
| Persona | Passat simple | Passat perifràstic |
|---|---|---|
| jo | cantí | vaig cantar |
| tu | cantares | vas cantar |
| ell, ella | cantà | va cantar |
| nosaltres | cantàrem | vam cantar |
| vosaltres | cantàreu | vau cantar |
| ells, elles | cantaren | van cantar |
Tots dos temps poden presentar un fet acabat del passat: Ahir cantí al concert i Ahir vaig cantar al concert. No representen, per si mateixos, dos graus diferents d’anterioritat.
Algunes formes del passat simple coincideixen amb l’imperfet de subjuntiu valencià. El context en determina la lectura:
Fet passat, indicatiu: Ahir cantàrem al teatre.
Petició, subjuntiu: Ens van demanar que cantàrem al teatre.
Per revisar un text formal:
- Identifica la veu i el model territorial. No corregeixis una forma només perquè no és la teva.
- Comprova el temps i el mode dins l’oració. Una mateixa forma pot tenir més d’una anàlisi.
- Mantén un criteri estable. Evita alternances territorials arbitràries dins d’una mateixa veu, però respecta les citacions i els parlants diferents.
En síntesi: cante, servisc, tinguera i cantí són formes valencianes estàndard. La tria adequada depèn del paradigma, del context i del model del text, no d’una suposada superioritat de les formes centrals.
You reached the end
You reached the endNow make it stick.
Save your progress, or start the exercises. Practice with detailed feedback after you submit, or save your progress and come back.
Was this lesson helpful?
Vocabulary in this lesson
12 words, ready to study.
Play a word to hear it, then mark it as known — or save it to study later.
Save any of these 12 words and review them later.
Variació valenciana en la flexió verbal
12 wordsLast updated November 10, 2026